"Comenta'ns el teu record": el record de la Maria Teresa

"Me n'alegrava com si fos algú de la meva família"
El record de la Maria Teresa


Ecco la prima che ha accettato la mia richiesta, la mia amica, e "mamma di Barcelona" Maria Teresa. Questo è il suo, molto sentito, ricordo, l'impatto che ha avuto in lei la malattia, e in seguito il ritorno vittorioso del "tenore di casa", qualcuno per cui non può non scrivere in català. In seguito al testo trovate le traduzioni in italiano, castigliano e inglese.

Foto: La Vanguardia

"Desde el mateix moment que es va saber que en Josep Carreras tenia leucèmia ho vaig viure com si d'algú molt proper es tractés. A mi mateixa em va sorprendre aquest sentiment. En Josep era una figura de la lírica de primera fila, però mai hagués pensat que l'apreciés tant com per sentir neguit per la seva salut. 
Recordo, més que aquell dia, tot el procès de la malaltia. Llavors no existia Internet, les noticies ens arribaven per la televisió, radio o premsa. Cada dia buscava al diari una noticia de com anava l'evolució. 
Hi van haver moments de patiment, de dubte... i finalment la gran i fantàstica noticia: "Josep Carreras està curat i torna a Barcelona". Potser perque en aquelles dates jo estava embaraçada, em sentia molt sensibilitzada per aquestes coses. Però jo recordo aquell dia aquella notícia amb una gran alegria, amb llagrimes d'emoció. 
Va ser impresionant com tothom amb qui parlava sentia el mateix, deixant de banda si l'havien sentit cantar mai o no. En Josep Carreras era i es molt estimat i la seva lluita la vàrem viure tots.

Quan una cosa ens impacta, recordem el dia en que va passar com si fos ahir, i jo recordo que estava palplantada al mig del carrer llegint el diari acabat de comprar on venia la notícia.
No sé ben be com explicar-ho, pero arrel de la malaltia, al menys jo, vaig descobrir al Josep Carreras persona, no tant sols el tenor.

Un Josep Carreras que havía assolit l'èxit més gran de la seva vida. I jo me'n alegrava com si fos algú de la meva família. Desde llavors es així com l'he vist per sempre més."





 
ITALIANO:
Ho vissuto dal momento stesso in cui si seppe che Josep Carreras aveva la leucemia come se si trattasse di qualcuno molto vicino. Io stessa ero sorpresa da quel sentimento. Josep era una figura della lirica di prima fila, ma non avrei mai pensato di apprezzarlo al punto dal provare ansia per la sua salute.
Ricordo, più di quel giorno, tutto il processo della malattia. Allora non esisteva Internet, e le notizie ci arrivavano dalla televisione, radio o stampa. Ogni giorno cercavo nel giornale una notizia su come evolveva.
Ci furono momenti di sofferenza, di dubbio... e alla fine la fantastica notizia: "Josep Carreras è guarito e torna a Barcellona". Forse perché a quel tempo ero incinta, ero molto sensibile per certe cose. Ma ricordo quel giorno, quella notizia con una grande allegria, con lacrime di emozione.
Fu impressionante come tutti coloro con cui ne parlavo sentivano la stessa cosa, al di là del fatto se l'avessero mai sentito cantare o no. Josep Carreras era, ed è molto amato, e la sua lotta l'abbiamo vissuta tutti noi assieme a lui.
Quando qualcosa tocca la nostra sensibilità, ricordiamo quel giorno come se fosse ieri, e io ricordo che ero impietrita per strada leggendo il giornale appena comprato che riportava la notizia.
Non so bene come spiegarlo, ma dall'esperienza della malattia, almeno io, ho scoperto Josep Carreras come persona, non solo il tenore. Un Josep Carreras che aveva raggiunto il più grande successo della sua vita. E io ne ero felice come se fosse uno della mia famiglia. Da allora è così come l'ho visto sempre.

CASTELLANO:

Desde el mismo momento que se supo que José Carreras tenía leucemia lo viví como si de alguien muy cercano se tratara. A mí misma me sorprendió ese sentimiento. Josep era una figura de la lírica de primera fila, pero nunca hubiera pensado que la apreciara tanto como para sentir inquietud por su salud. Recuerdo, más que aquel día, todo el proceso de la enfermedad. Entonces no existía Internet, las noticias nos llegaban por la televisión, radio o prensa. Cada día buscaba el periódico una noticia de cómo iba la evolución. Hubo momentos de sufrimiento, de duda ... y finalmente la gran y fantástica noticia: "Josep Carreras está curado y vuelve a Barcelona". Quizá porque en aquellas fechas yo estaba embarazada, me sentía muy sensibilizada por estas cosas. Pero yo recuerdo aquel día aquella noticia con una gran alegría, con lágrimas de emoción. Fue impresionante como todo el mundo con quien hablaba sentía lo mismo, dejando de lado si la habían oído cantar nunca o no. Josep Carreras era y es muy querido y su lucha la vivimos todos. Cuando algo nos impacta, recordamos el día en que pasó como si fuera ayer, y yo recuerdo que estaba envarada en plena calle leyendo el periódico recién comprado donde venía la noticia. No sé muy bien como explicarlo, pero a raíz de la enfermedad, al menos yo, descubrí a Josep Carreras persona, no sólo el tenor. Un Josep Carreras que había alcanzado el éxito más grande de su vida. Y yo me alegraba como si fuera alguien de mi familia. Desde entonces es así como lo he visto siempre.

ENGLISH:

From the very moment it was known that José Carreras had leukemia I lived it as if it were someone close. I myself was surprised by such feeling. Josep was one of the most prominent symbol of Opera, but I never thought that I appreciated him as much as to be anxious about his health. I remember, more than that day, the whole process of the disease. Then there was no Internet, we received the news on television, radio or press. Each day looking for the newspaper if any article about the development. There were moments of suffering, doubt ... and finally the great and fantastic news: "Josep Carreras is cured and returns to Barcelona." Maybe because at that time I was pregnant, I was very sensitive about these things. But I remember the day that news with great joy, tears of emotion. It was impressive as everyone who I spoke with felt the same way, besides if they had never heard him singing or not. Josep Carreras was and is very loved and we all lived his struggle.When something strikes us, we remember the day it happened like it was yesterday, and I remember I was stiff in the street reading a newspaper recently bought where the news came. I don't know how how to explain it, but because of the disease, at least I discovered Josep Carreras as a person, not just the tenor. A Josep Carreras who had achieved the greatest success of his life. And I was glad as if he was someone of my family. Since then, this is how I've seen him ever.

Comments